Projecte COS-SOS // Sèrie Retalls
La violència estètica és aquella forma d’opressió social que es manifesta a través de normes i estàndards culturals, i que s’exerceix sobre les persones, en relació amb la seua aparença física i la seua proximitat o llunyania amb els cànons de bellesa. Aquesta pressió, patriarcat mitjançant, és molt més fort per a les dones, donat el constructe social que vincula feminitat i bellesa d’una manera indestructible (Vigarello, 2005). Segons la sociòloga Esther Pineda (2014), la violència estètica es fonamenta sobre la base de 4 premisses: el sexisme, la gerontofòbia, el racisme i la gordofòbia, per la qual cosa sempre li exigirà a les dones feminitat, joventut, blanquitud i primesa.
Per a Naomi Wolf, aquesta violència simbòlica és una eina de control social del capitalisme heteropatriarcal, que s’exerceix amb la finalitat de mantindre a les dones en un paper subordinat (Wolf, 1990). Aquest control s’articula a través de diversos canals: El sistema de consum, els mitjans de comunicació i les xarxes socials, entre altres. Però com ens explica Michelle Foucault, els mecanismes de control sobre el cos (o *biopolítica), que exerceix el capitalisme, no sols s’executen a través d’institucions, sinó també en les relacions quotidianes entre individus (Foucault, 1998). Les persones internalitzen les normes de bellesa i consum, regulant el seu propi comportament i el dels altres. Això es tradueix en una forma de control social que es manifesta en l’autoexigència i en la vigilància del cos propi i alié. És, per tant, a través d’elements molt més subtils i interioritzats que les dones aprenen a desitjar un cos que no tenen.
Aquesta (o)pressió provoca, en la majoria de les dones, una ‘disfòria de cos’ que les espenta al territori de la insatisfacció corporal permanent; ja siga per mantindre’s en la norma o per no encaixar en ella. Aquesta insatisfacció es tradueix en un desig feroç de substituir parts del seu cos, com si aquest fora un mer recipient de la identitat, mal·leable al seu capritx (amb esforç i/o diners). I, no obstant això, les distàncies – moltes vegades inassolibles – amb els estàndards de bellesa i la transitorietat dels cossos (maternitat, malaltia, vellesa, etc) converteixen les possibilitats d’èxit en una quimera.
Aquest treball fotogràfic se submergeix en la relació que estableixen les dones amb els seus propis cossos en l’intent d’arribar al model de corporalitat hegemònica. Utilitzant el mateix llenguatge que propaga l’ideal de bellesa, el publicitari, s’amaga una crítica a la construcció de dita ideal i convida a reflexionar sobre el poder d’aquest.